Com fer front des dels barris a les grans franquícies i no morir en l’intent

La Petita Itàlia és un forn de pa amb degustació ubicat al carrer de l’Aigua, a la cantonada del carrer Doctor Fleming, de Vilanova. Fa dos anys, quan va obrir, alguns veïns (el que això signa entre ells) vam pensar: un altre negoci que durarà quatre dies. Però, avui, La Petita Itàlia es manté, s’ha fet una clientela i fa goig. Com és possible que un establiment tan modest i petit sobrevisqui envoltat de cadenes de supermercats, franquícies i altres establiments on es ven pa? Quin és el secret? És possible plantar cara als monstres de la distribució i no morir en l’intent?

Nicola Cuocci i Loredana Bruno, torinesos, són els responsables d’aquest petit miracle. Després de tota una trajectòria en el món de l’hostaleria, tant a la seva Itàlia natal, on durant 15 anys van regentar un establiment de pa, pastissos, pollastres a l’ast, formatges i gastronomia en general, com a Lanzarote, on van treballar durant 10 anys més, amb dos establiments diferents, i després d’unes vacances a Sitges i una passejada per Vilanova, van decidir finalment instal·lar-se al Garraf. “Al principi no ens va agradar gaire Vilanova, perquè no la coneixíem. Però després vam veure que era una ciutat amb possibilitats”, diu Cuocci. I van aprofitar l’oportunitat que se’ls presentava, en trobar un local de lloguer, on hi havia hagut una xarcuteria, per obrir el seu forn de pa sense necessitat de fer-hi gaires obres. “A vegades tenir sort és millor que tenir diners”, afirma.

Però quin és el teu secret?, preguntem a aquest forner esprimatxat, simpàtic i alegre. “Oferir un producte artesanal al 100%, sense res congelat. Comprar la matèria primera que més ens agrada. Tenir uns proveïdors que t’ajuden”. I és clar, treballar bé. Fer el pa cada dia suposa hores de dedicació, res que no hagin fet els nostres avis forners o que avui no facin gent com en Jordi Morera, de L’Espiga d’Or, però, en definitiva, els qui no enfornen massa congelada, sigui precuita o crua, són una excepció avui en dia. I la diferència es nota, i tant si es nota.

“Aquí treballem depenent de les necessitats de cada dia”, afirma. D’entrada, elabora la massa a la nit, de 21 h a 01 h, aproximadament, i forneja el pa, la pizza i els productes de pastisseria a partir de les 7h. Al matí, mentre atén els primers clients, es va coent tot. Els caps de setmana ha de doblar la producció, especialment de pizza. “En aquests dos anys hem aconseguit una clientela fixa. Sí que hi ha italians, però la majoria dels clients són d’aquí”. A poc a poc ha anat adaptant-se les especialitats catalanes, i ara ja elabora mones de Pasqua, panellets o coca de Sant Joan. Es veu aquí 10 anys més? “Sí, ara en tinc 55 i em veig jubilant-me aquí. Tenim molt bona relació amb la gent del barri i amb la propietat, oferim una cosa que altres no donen. Jo no he copiat les meves receptes de ningú. No és que sigui un creatiu, però sí que he après molt i ho faig tot a la italiana. Si un sap treballar, no falla”, assegura.

Potser aquesta és la clau de l’èxit, la professionalitat? Per sobre de la grandària o les possibilitats d’inversió? En Nicola Cuocci i la Loredana Bruno tenen un establiment amb un únic forn, que tampoc és massa gran. “Nosaltres sempre venem el nostre producte, mai no productes d’altri. És la manera de no perdre clients per oferir coses de qualitat més baixa”. Mentre acabem de parlar amb en Nicola, entra la dependenta d’una gran cadena de supermercats, amb pressa, creient que ja trobaria tancat, i s’emporta panets i xapates, que podria haver-se endut de l’establiment on treballa. Una mostra que el consumidor no només busca comoditat i rapidesa, sinó també un producte exclusiu i únic. És a dir, autèntic.

One Reply to “Com fer front des dels barris a les grans franquícies i no morir en l’intent”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *